FESTES D'HIVERN: CARNAVAL

Les festes de Carnaval a casa nostra, també conegudes per Carnestoltes o Darrers Dies, es celebren de Dijous Gras a Dimecres de Cendra, sempre en llun nova. S'estructuren al voltant d'una seqüència ritual que inclou l'arribada, el regnat, la mort i l'enterrament a la població d'un personatge anomenat Carnestoltes. El Carnaval és una setmana que es caracteritza per ser un moment de transgressions desenfrenades, per la sàtira política, pels enfrontaments festius, per les desfilades de comparses i rues plenes de gent disfressada, per les mascarades i per tot tipus d'altres inversions dels papers socials, moments de revolta controlada en què el món es posa momentàniament de cap per avall. Uns dies plens d'excessos carnals i gastronòmics previs a l'arribada de la meditació i els dejunis propis de la Quaresma. 

21 DE FEBRER DIA INTERNACIONAL DE LA LLENGUA MATERNA

El Dia Internacional de la Llengua Materna se celebra cada any el 21 de febrer. Té per objecte promoure el reconeixement i la pràctica de les llengües de tot el món i especialment les de les minories. Va proclamar-se en la 30a reunió de la Conferència General de la UNESCO, l’any 1999. Es va fixar el 21 de febrer com a data escollida en memòria dels incidents que van tenir lloc a Bangladesh al 1952, quan la policia i l'exèrcit de l'estat pakistanès, que ocupava llavors aquest país, van obrir foc sobre la multitud dels parlants de bengalí que es manifestaven a favor dels seus drets lingüístics. 

Adjunto uns enllaços que poden ser d'interès:

Llengües del món

 

Rabindranath Tagore  (Textos)

El meu capvespre va venir entre els arbres estrangers i va parlar en una llengua que els estels del meu matí no comprenien.

(Ocells perduts, 212)

 

Sota les ombres del crepuscle, seguia el camí d’un somni tot cercant el meu amor d’una vida passada.

La seva casa s’alçava al capdavall d’un carrer desolat. El seu paó preferit s’adormia sobre un pal, a l’airet del capvespre, i els coloms callaven en un racó.

Ella va deixar la llàntia al portal i es va quedar dreta al meu davant.

Va aixecar els seus grans ulls cap als meus, i em va demanar sense paraules: “Et trobes bé, amic meu?”

Vaig provar de respondre, però havíem perdut i oblidat la nostra llengua. Jo rumiava i rumiava; no em venien a la memòria els nostres noms...

Li van brillar llàgrimes als ulls. Va aixecar la mà dreta cap a mi. Jo la vaig agafar i ens vam quedar callats.

La llàntia va tremolar a l’aire del capvespre i se’ns va apagar.

(El jardiner, 62)

Si vols plantar un arbre en la terra sorrenca d’un desert sense pluja, no sols has de manllevar-ne la llavor d’algun país llunyà, sinó a més a més la terra mateix i l’aigua. I tanmateix, després d’escarrassar-t’hi tant, l’arbre creix esquifit i escarransit; i fins i tot si dóna fruit, les llavors no germinen. L’educació que rebem de les nostres universitats dóna per suposat que ha de conrear un desert sense remei, i que cal importar des de l’altra banda del mar no sols la mentalitat i el coneixement, sinó també la llengua. [...]

A un alumne d’una escola anglesa a Allahabad, el mestre li va demanar de definir “river”. El noiet, ben educat ell, va donar-ne una definició perfecta. Quan li van demanar quins rius havia vist, aquest dissortat, tot i viure a la confluència del Ganges i el Jumna, va respondre que mai no n’havia vist cap. Es pensava que el seu món més proper i familiar no podia ser de cap manera el culte món de la geografia.

(El centre de la cultura índia)