Quan el petit mag arribà a la ciutat, hi
havia molt d’enrenou. Les persones corrien amunt i avall com un eixam
d’abelles espantades. Cridaven i gesticulaven exageradament amb mans i
braços. Els gossos bordaven i els gats, damunt les tanques dels jardins,
corbaven l’espinada.
—Què ha succeït? —preguntà el petit mag al policia.
—S’ha escapat el lleó —cridà el policia—. S’ha escapat del zoo i ara corre per la ciutat.
—Jo l’enxamparé —cridà llavors un home eixarreït amb un barretet de plomes.
Balancejà un caçapapallones i sortí corrents. I, com que el petit mag
volia veure el lleó, s’afanyà corrent-li al darrere. El lleó seia sobre
un contenidor d’escombraries i era molt bonic. Però també era molt gros
i, per això, l’home del caçapapallones féu immediatament cent passes
endarrere, on ja eren tots els habitants de la ciutat formant mitja
rotllana, parlant i xisclant. Ningú no gosava apropar-se al lleó, però.
Els bombers arribaren amb el cotxe gran, els ferrers, els paletes, i
encara més homes, tots musculosos. Però ningú no s’arriscava a capturar
el lleó. Llavors el lleó obrí la boca de lleó i bramà.
—Mireu! —digué la gent tremolant—, ara se’ns menjarà!
Però el petit mag s’adonà que el lleó tenia por de tanta gent. Quan es
crida tan fort és perquè, en realitat, es té por. Llavors aixecà la seva
vareta màgica i el convertí en un lleó tan petitó que més aviat
semblava un gatet. I aleshores l’agafà a pes de braços i se l’endugué al
zoo.
La gent sentí admiració pel petit mag. Li donaven la mà i li regalaven
flors i salsitxes de Viena. El lleó, però, restava assegut a la seva
gàbia en la qual el director del zoològic havia penjat un cartell que
posava: «Lleó nan – exemplar únic». I tots els nens de la ciutat
s’estimaven molt el lleó escanyolit.
Però quan el petit mag visità el lleó, l’endemà, el lleó li girà la cara.
—Estàs enfadat amb mi? —preguntà el petit mag.
—Grrr —digué el lleó.
—Estàs enfadat amb mi perquè t’he tornat al zoo?
—No —rondinà el lleó escanyolit—. M’agrada d’estar al zoo. Però tinc gana.
—Doncs menja —digué el petit mag—. N’hi ha prou allà.
—Ja no em cap a la panxa —bufà, colèric, el lleó—. I això és perquè
m’has fet massa petit amb la teva màgia. El cor també se m’ha encongit. I
què és un lleó sense un gran cor ple de coratge?
Aleshores el petit mag tornà a fer poderós el lleó i tan bell com abans.
El lleó quedà tan agraït que, de primer, se sentí una mica destarotat.
Els lleons són, en realitat, molt orgullosos i no expressen mai els seus
sentiments. Obrí la boca i badallà perquè tothom li veiés les dents
blanques. I el petit mag ja el va entendre.
- Gina Ruck-Pauquèt, Contes del follet de la son (Sandmännchens Geschichtenbuch, 1966). Destino, Barcelona, 1990. Traducció de Marta Fernández. ISBN 84-233-1853-2.
